El 10 de novembre, sembla ser que anirem, desafortunadament, a unes noves eleccions generals, les quartes en quatre anys.

No hauríem d’oblidar que a l’actual govern es va arribar després d’una moció de censura a la qual Podem va jugar un paper fonamental per acabar amb un govern de dretes. Un govern del PP, asfixiat pels casos de corrupció, recolzat per Ciutadans, el partit que més vegades ha promès acabar amb la mateixa.

Els resultats de les eleccions d’abril van donar com a guanyador al PSOE que va manifestar la seva intenció de formar un govern de progrés al costat, de qui van denominar el seu soci preferent, Podem.

Un govern de progrés hauria de treballar per les qüestions que afecten i preocupen a les classes populars del nostre país, les més nombroses.

Treballar pels desnonaments i els preus dels lloguers, la precarietat laboral, la pobresa infantil, la bretxa salarial entre homes i dones, la violència de gènere, la desigualtat entre els que més tenen i els que menys tenen, la sanitat, l’educació, la cultura, les limitacions a la llibertat d’expressió, la crisi territorial, la crisi ecològica i els drets LGTBI.

No ha estat possible. El PSOE no ho ha volgut. En aquests temps de difícil unanimitat, tots assenyalen aquest partit com a principal responsable de la nova convocatòria electoral. Només cal observar com han utilitzat els temps de negociació en aquests cinc mesos per arribar a aquesta conclusió.

A la paràlisi política a Catalunya, s’ha sumat la paràlisi política de l’Estat. Només les administracions locals, els Ajuntaments, semblen estar funcionant.