Un nou primer de maig. En els últims mesos hem vist com ja no són només els sindicats els que encapçalen les demandes i les lluites dels treballadors. Diferents col·lectius, com les kellys o els treballadors del Lot 22 de l’Aeroport del Prat s’han organitzat i mobilitzat. I hem vist també aquesta organització i mobilització en les multitudinàries protestes de dones i pensionistes.

La gent ha tornat als carrers a reivindicar-se, i els sindicats s’afanyen ara per no quedar al marge de les lluites pels seus drets impulsades per aquests col·lectius.

La situació actual de l’ocupació a l’Estat és angoixant i alarmant. Els governs del PP han provocat que els indicadors de qualitat de l’ocupació no hagin parat de deteriorar-se en aquests últims anys.

Amb una taxa d’atur del 16,4% i un elevat atur de llarga durada. Amb l’evidència d’una creació d’ocupació insuficient, i un abús de la temporalitat en els contractes que facilita la reducció i la precarietat salarial. I amb una indiscutible desigualtat per motiu de gènere que pateixen les dones amb llocs de treball més precaris i salaris més baixos. És evident la necessitat de canvi del model productiu i laboral.

Necessitem incrementar el nombre d’ocupades i ocupats mitjançant polítiques actives de creació d’ocupació. I necessitem reformes legislatives que aconsegueixin millorar les condicions laborals de totes les treballadores i tots els treballadors. Hem d’aconseguir arribar fins a una estabilitat laboral i unes millores salarials que garanteixin una vida digna.

No podrem avançar si no som capaços de garantir aquests drets. Seguim en la lluita. Si que Es Pot.